Borbó, casa de

Borbó, casa de  HIST Nom que es dóna a la dinastia que regnà a França entre els s XVI i XIX, i a d’altres països europeus. Una de les seues branques, la dels Borbó-Anjou, heretà la monarquia espanyola, en base al testament del rei Carles II d’Àustria , que nomenava successor seu Felip d’Anjou, nét del rei de França, Lluís XIV. Però a més d’ell també era pretenent al tron espanyol Carles d’Àustria , fet que provocà l’anomenada Guerra de Successió . La victòria de Felip V  (1715) tengué dues conseqüències: la pèrdua de tots els drets dels antics territoris de la Corona d’Aragó , derogats definitivament amb el Decret de Nova Planta , i l’establiment d’un absolutisme centralista. En el cas concret de les illes Pitiüses l’aplicació del Decret de Nova Planta representà la pèrdua de les institucions pròpies, com la Universitat , i la derogació dels privilegis i bons costums, substituïts per les lleis castellanes, en un clar intent uniformitzador. A més, les salines , la major font d’ingressos de l’antiga Universitat, són agregades a la corona, que s’acull al dret de conquista. A Felip V el seguiren els seus dos fills, Ferran VI (1746-1759) i Carles III (1759-1788). El regnat de Carles IV (1788-1808) coincidí amb l’esclat de la Revolució Francesa, i s’acabà amb la cessió de tots els drets a favor de Napoleó Bonaparte. A Eivissa i Formentera al final del segle XVIII es donà un intent de reforma il·lustrat , de la mà del primer bisbe propi, Manuel Abad y Lasierra . Aquest dissenyà un Pla de Millores que, entre d’altres coses, pretenia concentrar en pobles la població rural, que vivia dispersa. Hi hagué un important moviment de protesta contra l’intent de reforma. Després de la guerra contra el francès (1808-1814), a l’Estat espanyol es restablí la normalitat de la monarquia borbònica amb Ferran VII (1808-1833), que tengué un regnat al qual s’alternaren els períodes absolutistes (1814-1820 i 1823-1833) i els liberals (1820-1823). Si en l’àmbit general aquest és un període mogut, a les Pitiüses també ho serà. Els aixecaments pagesos , que ja havien tengut precedents al llarg del període il·lustrat i al principi del segle, ara seran habituals. Alguns tenen relació directa amb els esdeveniments polítics d’àmbit estatal; d’altres pretenen la supressió d’alguns dels molts impostos existents. A Ferran VII el succeí al tron la seua filla Isabel II (1833-1868). Aquesta línia successòria no va ser acceptada per l’infant Carles Maria Isidre, que considerava que l’hereu de la corona era ell. Amb ell s’inicia el carlisme , moviment que s’enfrontarà amb el poder establert, per intentar ocupar el tron, en les guerres carlines. Isabel II es veié obligada a exiliar-se a França durant la Revolució de 1868, inici del període que es coneix com Sexenni Revolucionari . El 1875 és proclamat rei Alfons XII (1875-1885), que encetarà una nova etapa política, la Restauració . Morí només deu anys després de començar a regnar, i el substituí la seua esposa, Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, que actuà com a regent del seu fill fins al 1902. Mentre a l’Estat es donaven tots aquests canvis, a les Pitiüses, a més de seguir-se amb atenció el que succeïa a fora, es reforçava cada vegada més un fenomen: l’emigració . Davant l’augment de la població i la impossibilitat de trobar feina a les nostres illes, la gent es veié obligada a sortir a l’exterior a trobar feina, especialment a Alger i Amèrica . La pèrdua de les darreres colònies espanyoles, amb els conflictes que d’elles se’n derivaren, obligà molts eivissencs a anar a lluitar, i en alguns casos a morir, a Cuba i a les Filipines. Pel que fa a la cort, el 1902 comença a regnar Alfons XIII , després de la regència de la seua mare. La progressiva erosió del sistema monàrquic afavorí el cop d’estat de Primo de Rivera (1923), al qual seguí, el 1931, la Segona República, moment en què el monarca es veurà obligat a exiliar-se a l’estranger, i s’obrirà un parèntesi que durarà gairebé 45 anys al llarg dels quals l’Estat espanyol deixarà de ser una monarquia. A la Segona República li seguirà el 1936 l’esclat de la Guerra Civil , i en acabar aquesta començarà la dictadura franquista, que no es tancarà fins al 1975, quan, amb Joan Carles I es donarà la restauració de la monarquia borbònica. Els inicis del s XX a les illes Pitiüses seran una continuació del segle anterior, amb uns forts corrents emigratoris, que a poc a poc aniran convertint el continent americà com el destí gairebé únic dels que surten a fer fortuna a l’exterior. Es coneixerà una època d’una certa bonança econòmica els anys de la Primera Guerra Mundial , que no tendran continuïtat. Dins el camp de la vida política hi haurà un pes cada vegada major del caciquisme , que permetrà a unes poques famílies el control de les diferents institucions de caire local. Els anys de la Segona República representaran, en l’àmbit local, la primera aparició pública important dels partits d’esquerres i dels sindicats. La Guerra Civil (1936-1939) representarà el trencament d’aquest model polític, i portarà implícita una forta repressió, per part dels dos bàndols en lluita. Els primers anys del franquisme comportaran, una vegada acabada la Segona Guerra Mundial , una renovació dels cor-rents emigratoris, que s’invertiran a partir dels anys seixanta amb l’arribada del turisme de masses, fet que provocarà un canvi molt profund a la societat de les illes d’Eivissa i Formentera. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments