Astarte

Astarte MIT Nom hel·lenitzat d’Istar, divinitat semítica que era venerada com la deesa de l’amor carnal i de la fecunditat, i per això hom la representa sovent nua, a vegades agafant-se els pits o alletant un nen. L’arrelament del seu culte, els seus ritus orgiàstics i la pràctica de la prostitució sagrada -masculina i femenina- foren motiu d’escàndol entre els profetes de l’Antic Testament (Jue 2, 13; 3, 7; 10, 6; 1Sam 7, 3; 12, 10; 31, 10; 1Re 11, 5; 2Re 23, 13), i a la Bíblia és anomenada Astoret. La difusió del seu culte féu que s’assimilàs a la grega Afrodita i a la romana Venus, però també a l’egípcia Isis, a la grega Hera i a la romana Juno. Astarte és també deessa de la guerra i de la caça, i per això hom la representa, a Egipte, a cavall o en un carro de guerra, amb una destral fenestrada. Els atributs d’Astarte, en conseqüència, són similars als d’altres divinitats semites femenines, i aquesta ambigüitat de la seua morfologia i dels seus trets distintius fa que sovent sigui confosa amb les deesses Tanit , Anat o Baalat. Astarte era la deessa principal de Tir, juntament amb Melkart, on era anomenada excelsa i venerada amb connotacions astrals. A Sidó ocupa també un lloc preeminent i entre els seus sacerdots hi havia fins i tot els sobirans. A Xipre, Astarte tenia dos santuaris principals, el de Kítion i, sobretot, el de Pafos, cèlebre per l’oracle i els ritus de la prostitució sagrada, i on apareix en nombroses inscripcions com Afrodita Paphia. A Occident, al marge de la pròpia Cartago, on ostentava, com a la mare pàtria, Tir, la supremacia religiosa juntament amb Melkart, el culte a Astarte és documentat a Tas Silg (Malta), al santuari d’Erice (Sicília), cèlebre per la seua riquesa i la pràctica de la prostitució, a Sardenya i al santuari etrusc de Pyrgi, al Laci, on apareix en una inscripció bilingüe juntament amb la deessa etrusca Uni al temple on presumiblement s’exercia la prostitució sagrada. A la península Ibèrica, el descobriment de diverses representacions d’aquesta deessa, com les conegudes d’El Carambolo (Sevilla) o de La Galera (Granada), parla de la introducció del seu culte a les comunitats indígenes mitjançant els centres fenício-púnics del sud peninsular, on era venerada. Pel que fa a Eivissa, encara que no és expressament testimoniat el culte a Astarte, la presència primerenca de la cultura fenício-púnica a la nostra illa permet suposar que el seu culte va ser introduït pels colonitzadors semites, amb la resta de les seues creences. Igualment, diverses terrecotte femenines de les més antigues trobades a Eivissa, algunes d’elles amb un tamborí, han estat identificades com a representacions d’aquesta divinitat. [JFG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments