Ajuntament

Ajuntament m HIST Institució de govern local, que substituí la Universitat .

El Decret de Nova Planta (1715) representà, a totes les terres de l’antiga Confederació Catalano-Aragonesa ( Corona d’Aragó), la fi de totes les institucions pròpies i dels privilegis aconseguits al llarg dels segles. Pel que fa al cas d’Eivissa, els anys que seguiren a la promulgació de l’esmentat decret no representaren cap canvi, perquè hom ordenà, en un principi, el manteniment en els càrrecs dels jurats nomenats amb anterioritat. A poc a poc s’anà dictant una sèrie de decrets que conformarien l’esquelet de la nova institució, que es pot considerar definitivament estructurada a partir de 1724. Els canvis respecte a l’anterior sistema, el de la Universitat, són profunds.

Així, els membres de l’Ajuntament (ja no es diu Universitat), ara amb el nom de regidors (en lloc de l’anterior de jurats ), són escollits per la Reial Audiència de Mallorca, a proposta del governador d’Eivissa. L’antic Consell General desapareix, i les seues funcions són assumides per l’Ajuntament. Per tractar temes que afectin el conjunt de l’illa són nomenades sis persones més, quatre del camp i dues de la vila, a proposta del governador. El governador era, a més, qui en presidia les sessions, i tenia potestat per aixecar-les quan ho considerava convenient. El paper del governador a la nova institució és fonamental, i el seu poder és gairebé absolut. Els anys que seguiren representaren un assentament d’aquest nou sistema, i es deixà ben clar que tots els antics privilegis havien quedat derogats. Fins i tot les mateixes Ordinacions són gairebé buidades de contengut, en haver-se d’adaptar a les noves circumstàncies. La situació es mantendrà sense grans canvis fins a l’any 1785, després de l’arribada del primer bisbe d’Eivissa, Manuel Abad y Lasierra . És aleshores quan el bisbe envia un informe a la corona —hi tenia un cert prestigi—, mitjançant el qual suggereix un canvi profund per a les nostres illes. Una vegada aprovada, al final de l’any esmentat, la proposta d’Abad y Lasierra, es crea ben aviat una Junta de Govern , presidida pel bisbe i el governador, amb poders sobre l’Ajuntament, especialment pel que fa als temes relacionats amb l’abastament d’aliments. La funció primordial d’aquesta Junta de Govern és l’elaboració de diversos Plans de Millores.

Un cop elaborats aquests, i aprovats per la corona el 1789, se’n derivà una profunda reestructuració de les institucions locals de les nostres illes. Aquesta reestructuració comporta la creació de disset ajuntaments al camp, un a cadascuna de les parròquies rurals estructurades pocs anys abans pel bisbe Abad y Lasierra. Els ajuntaments rurals creats a l’illa d’Eivissa foren els següents: Santa Eulària, Sant Llorenç, Sant Carles, Sant Joan, Sant Miquel, Santa Gertrudis, Sant Mateu, Santa Agnès, Sant Antoni, Sant Josep, Sant Jordi, Sant Rafel i la Mare de Déu de Jesús. A l’illa de Formentera se n’establiren tres: Sant Francesc, Sant Ferran i la Mola. Els nous ajuntaments rurals els constitueixen un batle, dos regidors, un diputat i un síndic. Tots els ajuntaments depenen del de la ciutat d’Eivissa. A partir de 1798 aquest últim passa a ser perpetu, és a dir que els sis regidors que el formen són nomenats pel rei, i no cessaran fins que aquest no ho disposi. De tota manera, la presidència de la institució continua a mans del governador, i es reforcen les atribucions de la Junta de Govern, a qui s’arriba a autoritzar el desterrament, a les illes de Mallorca o Menorca, de totes aquelles persones que l’ataquin o posin impediments a les seues actuacions. Aquests canvis darrers vengueren motivats per la impopularitat de la Junta de Govern, la qual era considerada culpable de l’augment dels impostos que hi havia hagut des de la seua creació.

Els primers anys del segle XIX no registraran cap canvi, i es mantendrà la pugna entre la Junta de Govern i l’ajuntament d’Eivissa. L’inici de la Guerra contra el francès comportarà una nova fase de canvis. Així, l’any 1809 els batles dels ajuntaments del camp demanen la desaparició de la Junta de Govern, petició que és acceptada per l’Ajuntament d’Eivissa, i que rebrà l’aprovació definitiva de les autoritats el 1812. Tanmateix s’ha de fer notar que amb el restabliment de l’absolutisme torna, el 1814, la Junta de Govern, que desapareix de manera definitiva el 1833. Els canvis començaren a afectar l’Ajuntament d’Eivissa a partir de 1812, quan l’ajuntament perpetu va ser cessat, i els seus membres foren confinats a l’illa de Formentera. A continuació prengué possessió un ajuntament interí. Al final d’aquest any 1812 fou elegit el primer ajuntament constitucional d’Eivissa. Amb l’elecció de l’ajuntament per part d’electors parroquials, la persona que era designada com a alcalde de la ciutat d’Eivissa ocupava també el càrrec de governador polític, i l’antic governador, a partir d’aquesta data, és només governador militar. Com que la llei marcava un mínim de mil vesins per poder constituir un ajuntament, els del camp desapareixen tots menys el de Sant Joan. Els altres ajuntaments queden com a pedanis, dependents del de la ciutat.

Davant aquesta situació, en les eleccions parcials que es feren el 1813 la gent del camp de l’illa d’Eivissa es negà a anar a votar. Aquest nou sistema, nascut de les Corts de Cadis, fa una distinció molt clara entre l’alcalde i l’ajuntament. El primer tenia, com s’acaba d’assenyalar, competències en ordre públic i seguretat ciutadana, i al mateix temps que era escollit per elecció popular, pel seu caràcter de governador polític, assumia el caràcter de representant del govern, i havia d’estar a les ordres del governador civil de la província. L’ajuntament, en canvi, era un organisme de caràcter deliberatiu, que prenia acords sobre temes de la seua competència (obres públiques, sanitat, beneficència, etc.). No tenia, però, capacitat executiva, que quedava reservada a l’alcalde.

El 1814, en retornar-se al sistema absolutista, tot queda com estava abans, amb una Junta de Govern i un ajuntament perpetu, el mateix que hi havia anteriorment. Així mateix, aquest antic sistema tornarà a ser abolit el 1820. El 1822 la Diputació Provincial disposà la següent estructuració dels ajuntaments rurals, que a partir d’aquesta data deixarien de dependre del de la ciutat: Sant Joan, format per aquest poble i els de Sant Miquel i Sant Llorenç; Sant Josep, format per aquest poble i els de Sant Agustí, Sant Jordi i Sant Francesc; Sant Rafel, format per aquest poble i els de Sant Antoni, Sant Mateu i Santa Agnès; Santa Eulària, format per aquest poble i els de Santa Gertrudis, Sant Carles i Jesús; Sant Francesc (Formentera), format per aquest poble i els de Sant Ferran i el Pilar. Tot seguit hom disposà que els electors parroquials escollissin els ajuntaments respectius. Aquesta estructuració va provocar fortes protestes i la negativa a participar en les eleccions als pobles de Sant Agustí, Santa Agnès i Jesús, que volien comptar amb ajuntament propi, i a Sant Antoni, que volia la capitalitat que s’havia atorgat a Sant Rafel. Les protestes acabaren amb aixecaments a diversos pobles, resolts amb la participació de les milícies . Finalment, sembla que l’únic que s’aconseguí va ser el canvi de capitalitat de Sant Rafel a Sant Antoni.

I com ja era habitual, el 1824 hi hagué un nou retorn al vell sistema: hi haurà un ajuntament a la ciutat i disset més al camp, tots aquests dependents del de la ciutat. La Junta de Govern és l’encarregada de proposar noms per cobrir vacants en el cas dels regidors de l’ajuntament de la ciutat d’Eivissa, que eren perpetus, i en el dels batles i regidors dels ajuntaments rurals, que es renovaven cada dos anys. El canvi definitiu del sistema arribarà a partir de 1833, amb la desaparició, ara ja per sempre, de l’absolutisme.

Es tornen a recuperar, a partir de 1837, els sis ajuntaments creats el 1822. El seu funcionament presenta, però, diferències profundes respecte a aquell que havia sorgit anys abans de les Corts de Cadis. Els que manen ara són els moderats, i la reglamentació que faran el 1844 dels ajuntaments comportarà una restricció del seu caràcter electiu. Els alcaldes ara passen a ser nomenats per l’autoritat governativa corresponent (en el nostre cas, el governador civil de les Balears), i actuaran com a delegats del govern i administradors municipals. Els regidors, això sí, són escollits per sufragi censatari (és a dir, votaran només aquells que paguin impostos a partir d’una determinada quantitat, el que deixa sense vot les classes socials més desfavorides). Aquesta llei de caràcter tan restrictiu va ser revisada, en un sentit més obert, el 1866 i derogada definitivament arran de la revolució de 1868.

A aquesta seguí una nova llei municipal, de l’any 1870, que amplià les competències dels ajuntaments i permeté l’elecció democràtica dels alcaldes.

Com és de suposar, amb la Restauració monàrquica es tornà a una llei restrictiva, de l’any 1877, que redueix les seues competències exclusivament a l’àmbit econòmico-administratiu. L’alcalde veu com s’amplien les seues atribucions sobre l’ajuntament en poder suspendre els acords municipals i tenir només ell la capacitat d’executar-los. L’administració adquireix també un major poder sobre els ajuntaments, en poder multar i suspendre alcaldes i regidors.

A les illes Pitiüses, el nombre d’ajuntaments, així com el dels pobles que en depenen, es mantendrà gairebé invariable fins als nostres dies, només amb una excepció, si més no curiosa: dins el darrer terç del segle XIX, l’ajuntament de Formentera desapareix, i passa a dependre administrativament del d’Eivissa. El 1888 es restableix la normalitat, i Formentera recupera el seu ajuntament. També són remarcables diversos intents, a la segona meitat del segle XIX, d’unir tots els municipis de les illes d’Eivissa i Formentera en un de sol i recuperar la vella tradició de la Universitat. La proposta, que tenia seguidors i detractors, no arribà a quallar. No tothom estava d’acord, tampoc, amb l’adscripció del seu poble o de la seua parròquia a un determinat municipi. Així, el poble de Jesús demana el 1867 la seua segregació del municipi de Santa Eulària, per ser posteriorment agregat al d’Eivissa. La raó, en aquest cas, era ben clara: Eivissa és molt més a prop de Jesús que no la capital del municipi.

L’entrada al segle XX no comporta, de primer, canvis en l’àmbit polític, però amb la Dictadura de Primo de Rivera es perdrà encara més la democràcia als ajuntaments, amb un Estatut Municipal (1924) fet per afavorir la victòria dels partits de l’oligarquia. La situació canviarà per complet amb les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que tendran com a conseqüència la proclamació de la II República. Amb ella torna la democràcia total als ajuntaments, i s’iniciaran, en el cas de les nostres illes, els primers passos, molt tímids, cap a la redacció d’un Estatut d’Autonomia .

La dictadura franquista va representar el retorn als alcaldes de designació directa, i els ajuntaments quedaren completament buits de competències. El marc regulador de tot això fou la Llei de Bases de Règim Local (1945).

La democràcia retornarà als ajuntaments amb les eleccions de 1979. També es varen fer aleshores les primeres eleccions pre-autonòmiques, que varen portar a la creació del Consell Insular d’Eivissa i Formentera , i a la recuperació de l’administració única a les illes Pitiüses.

Pel que fa a la distribució territorial dels municipis d’Eivissa i Formentera, al llarg del segle XX es produeixen molt pocs canvis, que es limiten a l’Ajuntament d’Eivissa. Aquest veu com augmenta el seu exigu terme municipal dels 7 km2 als 10 km2. [EPG]

Descàrregues

Col·laboradors