àmfora

àmfora f ARQUEOL/HIST Del grec amphiphoreus o amphoreus, terme identificat en l’escriptura sil·làbica linear B sobre tauletes de ceràmica micèniques, de vegades complementat amb ideogrames que esquematitzen gerres ceràmiques amb dues anses. Nom utilitzat per Homer (a l’Odissea) en la denominació dels envasos de vi que Telèmac transportà en el viatge d’Ítaca a Pilos. El sentit de ‘vas amb dues anses’ s’estengué després a la idea de ‘portat pels dos costats’. Amb aquest terme, amphora en llatí (utilitzat també com a mesura de capacitat, de devers 26 litres), es designa, modernament i comunament, tant en els cercles professionals com populars, una categoria vascular molt determinada, la dels recipients ceràmics de gran cabuda, de transport i emmagatzemament. Cal precisar que en la parla popular de les illes Pitiüses, on aquests objectes sempre foren habituals i coneguts, gràcies a les recuperacions molt abundoses del litoral illenc que en feren les barques de bou, el denominatiu aplicat ha estat el de gerra, i s’ha de tenir en consideració que en el món anglo-saxó, inclòs el cercle científic, també se li aplica, normalment, el nom d’Storage Jar, és a dir gerra d’emmagatzemament. En els ambients mariners de les Pitiüses, molt especialment al port d’Eivissa, les àmfores antigues recuperades de la mar per les barques de pesca, completes o fragmentades, foren, des de temps immemorial, un tipus de material quotidià. Però, com és natural, eren considerades elements estranys, de vegades misteriosos, alhora que esdevenien el testimoni palpable de velles cultures antecessores de la pròpia, en realitat desconegudes i confoses pel temps. Aquests objectes eren sovent trencats intencionadament pels mariners o llençats de nou al mar, en èpoques en què la seua extracció era molt abundosa, fins al punt de perjudicar greument les arts de pesca. Certament, no havien arribat encara els col·leccionistes, ni existia, en la pràctica, cap mena d’incidència oficial. Però després començà a introduir-se en la societat pitiüsa el gust per la tinença privada d’aquests objectes antics, especialment entre les classes socials més elevades des d’una perspectiva material, cosa que preservà, almenys en gran part, aquest patrimoni històric de la més simple i pura destrucció. Malgrat tot, a partir dels anys cinquanta, la vulgarització dels escafandres autònoms d’immersió donà entrada a l’home en un món nou, i un expoli injustificable i sistemàtic de les àmfores del mar pitiús, molt sovent amb objectius exclusivament lucratius, ha estat llargament un fenomen que ha tengut com a resultat, no sols una pèrdua científica irreparable, sinó la sortida de les illes d’una bona part d’aquest patrimoni. Algunes intervencions de caire més oficial, com l’esdevenguda els anys 1962-63 en les restes d’un naufragi imperial as Grum de Sal , no han estat sinó accions massa aïllades i insuficients enfront de la situació esmentada. Des de l’inici dels anys vuitanta, membres del Museo Nacional de Arqueología Marítima de Cartagena realitzen una carta arqueològica submarina a les illes Pitiüses. Si s’hagués emprès fa trenta o quaranta anys una acció semblant, potser s’hauria contribuït d’una manera decisiva a crear una situació del tot diferent. Actualment, les àmfores constitueixen un element fonamental en l’arqueologia pitiüsa, ja que se’n troben grans quantitats, tant als horitzons de terra ferma com al mar d’Eivissa i Formentera. Les àmfores són, així, un element científic de primer ordre quant a cronologies, processos culturals, circuits econòmics i comercials, etc. Es tracta, a més, d’un fòssil director propi de l’edat antiga. En efecte, aquesta mena de contenidor, gran però mòbil i transportable, a diferència d’altres, com els pithoi o els dolia, apareix al proper Orient ja en el tercer mil·lenni aC i grosso modo desapareix al començament de l’època medieval (a partir dels s VII-VIII de l’era cristiana), substituït per grans envasos d’altres materials, com les bótes de fusta. Les illes Pitiüses, molt especialment Eivissa, a part d’una important producció local, conegueren la pre-sència d’àmfores de les més diverses i allunyades procedències, gràcies als seus vincles comercials i, fins i tot, a la situació estratègica del seu port principal, en el decurs de tota la història antiga, és a dir, entre el segle VII aC i el segle VII de l’era cristiana. Un context, doncs, en què la història d’aquestes àmfores abasta mil tres-cents anys. El tema, des d’un punt de vista científic, avui comença a ser ben conegut, en el ben entès que encara romanen nombrosos materials, especialment d’importació, per donar a conèixer. La producció local en època púnica i de l’alt imperi romà és l’aspecte més ben estudiat. Aquesta investigació arranca dels anys quaranta amb la publicació (1950) d’una primera tipologia d’àmfores púniques a càrrec de J. M. Mañá , antic director del Museu d’Eivissa. Fou una tipologia d’èxit notable perquè aconseguí fer abstracció de cinc grans famílies d’àmfores púniques que habitualment es trobaven a la península Ibèrica, malgrat que no sempre es tractava de material de fabricació hispànica o, viceversa, que els esquemes proposats pel dit autor no sempre responien a àmfores estrictament púniques. Anys després, J. Ramon reprengué l’estudi d’aquests materials illencs en diversos apartats: els de les àmfores fenício-púniques de producció extraillenca, però trobades a les Pitiüses, i el de les produccions ebusitanes del segle VI aC fins al I de l’era cristiana, sota diferents aspectes, com la tipologia, la cronologia, la cabuda, els tallers de producció, la dispersió areal dels documents, etc., i publicà, alhora, materials nombrosos abans inèdits. Els resultats es reflectiren en treballs coneguts, entre els quals, principalment: Ibiza y la circulación de ánforas fenicio-púnicas en el Mediterráneo occidental (1981), La producción anfórico púnico-ebusitana (1981), Las ánforas púnicas de Ibiza (1991), a part d’altres articles menors que abasten materials o tipus d’una manera més específica. Les àmfores de producció ebusitana, classificades amb una tipologia coneguda com PE (púnico-ebusitana), han estat dividides en quatre classes. La primera abasta tipus de derivació arcaica i d’evolució local; la segona, envasos imitadors d’algunes de les morfologies de recipients vinaris famosos del comerç internacional; la tercera, models d’imitació d’àmfores púniques de tradició no ebusitana; i la quarta, models d’inspiració romana fora dels tipus tardans de la segona classe. Per altra banda, les àmfores produïdes a les Pitiüses des de la meitat del segle III dC i durant tota l’època bizantina seran classificades en la nova tipologia general de ceràmica com RE (romano-ebusitana), en procés d’elaboració, però amb alguns avançaments ja fets públics.
Les àmfores englobades en la tipologia PE tenen les característiques següents: PE-10 (= T-10.1.2.1.), recipient en la línia morfològica de les fenícies occidentals dels segles VII i VI aC, potser envàs vinari, cronologia c. 580/575- 525 aC. PE-11, tipus recentment deixat fora d’aquesta tipologia, una vegada comprovat el fet que es basava en àmfores de producció no ebusitana, sinó ibèrica, de tot el segle V aC. PE-12 (= T-1.3.1.2.), derivat del PE-10, amb influències d’alguns estils (esquena sense carena) púnics de la Mediterrània central, coneix ja una reduïda però significativa exportació a la costa ibèrica llevantino-catalana i a les Balears, cronologia 510-450 aC, cabuda: 38-44 l. PE-13 (= T-1.3.2.3.), derivat del PE-12, però més estilitzat. Exportat a les àrees esmentades en major quantitat, n’han estat realitzades, recentment, troballes a Cadis, cronologia 450-400 aC, cabuda: 40-45 l. PE-14 (= T-8.1.1.1.), derivat del PE-13, encara més estilitzat. Exportat a les àrees esmentades en una quantitat ja molt important, cronologia 400-300 aC, cabuda: 7-41 l. PE-15 (= T-8.1.2.1.), derivat del PE-14, n’existeixen models antics dins aquest tipus molt menys estilitzats i pròxims al PE-14 que els més tardans. Exportat també a les costes peninsulars i a les Balears. Aquest envàs (i/o el PE-15?) fou copiat en l’àmbit d’alguns tallers ibèrics de la costa catalana, cronologia: 300-250/40 aC., cabuda: 35-41 l. PE-16 (= T-8.1.3.1.), derivat del PE-15, però encara més estilitzat. És una de les àmfores ebusitanes que conegué més activitat exportadora, sempre a les zones indicades en el cas dels tipus anteriors; cronologia 240-200/195 aC, cabuda: entorn de 28 l. PE-17 (= T-8.1.3.2.), derivat del PE-16, de producció també massiva, amb la vorera més estirada. Hi ha alguns casos, molt esporàdics, d’estampilles sobre una de les anses, que imiten estils grecs, potser rodis, amb emblemes i el nom, probablement, de l’envasador o del taller productor de l’àmfora; molt exportat a les costes peninsulars, les Balears i alguns punts d’Algèria occidental, com Gouraya i Tipasa; cronologia 200/195-120 aC, cabuda: 4-23 l. PE-18 (= T-8.1.3.3.), derivat del PE-16, de perfil molt semblant a l’anterior, però amb detalls (escalonaments, motlures, etc.) diferenciadors a les voreres i puntes abotonades; exportat també a les zones indicades pel tipus PE-17, si bé en quantitat menor; cronologia: 120 aC-50/75 dC, cabuda: 13-16 l. PE-21, model imitador de prototipus greco-arcaics envasadors de vi, escassament produït; cronologia: c. 500-450 aC, cabuda: entorn de 15 l. PE-22, model imitador d’àmfores greco-massaliotes per al transport de vi, produït en quantitat significativa, encara que per davall de les seues contemporànies (PE-14, 15 i 16), i exportada en quantitat moderada a les costes peninsulars i a les Balears; cronologia: 390/80-220/200 aC, cabuda: 7-25 l. PE-23, model imitador de recipients de tradició hel·lenística produït a petita escala, escassament exportat, en part contemporani de les PE-17 i PE-24; cronologia: 200/175-120 aC, cabuda: 16-24 l. PE-24, model imitador de les àmfores anomenades greco-itàliques tardanes, produït a escala notable, però per davall de la seua contemporània de la classe 1, la PE-17; exportada a diferents llocs de la costa peninsular i a les Balears; cronologia 190/175-120 aC, cabuda: 15-33 l. PE-25, model imitador d’algunes versions realitzades a la Tarraconense de les Dressel 2-4; produït a gran escala i exportat d’una manera significativa. A part de troballes a la costa del llevant ibèric i de Catalunya i, sobretot, de les Balears, ha estat identificada, si bé en percentatges petits, entre la càrrega de navilis o de manera isolada a diferents llocs de les costes de Provença i d’Itàlia, com Cap Benat I, a la costa de Var (final del segle I dC); Port-Cros (aïllada); Est-Perduto, a l’estret de Bonifaci (entorn del 40-50 dC); una altra troballa aïllada al mateix estret; Chiessi, a l’illa d’Elba (entorn del 50-75 dC), i el litoral de Marsala (aïllada). Més recentment, el terç superior d’una àmfora d’època antonina avançada procedent de les termes del Nuotatore d’Ostia, sembla que pot atribuir-se a aquest tipus ebusità. Aquest model d’àmfora, caracteritzada en fases més avançades per exemplars de vora molt alta, a diferència dels més vells, es continuà fabricant a Eivissa (i no se sap si a Formentera) fins a la meitat, o els dos últims decennis anteriors, del segle III dC, i fou immediatament substituïda per la RE-0101a; cronologia: c. 30/40-240 dC, cabuda: 20-39 l. PE-26, model imitador de les àmfores tarraconenses Pascual 1, fabricat en quantitat significativa però molt inferior a la seua successora, la PE-25; s’exportà moderadament a les Balears; cronologia: c. 30 aC-25 dC, cabuda: devers 22 l. PE-31 (= T-6.2.1.1.), model sorgit sota influències d’alguns tipus d’àmfores púniques de l’àrea de Tunísia, produït de manera gairebé anecdòtica, no se’n coneixen exportacions extrainsulars; cronologia 225-175 aC, cabuda: entorn de 16 l. PE-41, versió ebusitana de les Dressel 7 o 8, conegudes àmfores de salaó de peix en el seu lloc d’origen, la costa de la Bètica; fabricada en quantitat significativa, i exportada de manera moderada a les Balears i altres punts de la costa peninsular; cronologia: c. 0-40/50 dC.
Les primeres fabricacions d’àmfores a Eivissa es realitzaren, sens dubte, als voltants de la ciutat, però arran de la colonització sistemàtica de tota l’illa, esdevenguda a partir de la primera meitat i, sobretot, durant la segona del segle V aC, és lògic suposar que devien existir tallers rurals, ja que és inversemblant que els camperols davallassin a la ciutat, des de punts llunyans, per comprar àmfores buides. A partir de l’època tardopúnica i, especialment, en època altimperial romana està ben documentada arqueològicament l’existència de terrisseries que produïen àmfores arreu del camp eivissenc; entre d’altres, convé esmentar can Rova de Baix , a Sant Antoni de Pormany, on es fabricaren àmfores PE-18, PE-41 i PE-25, o es Canal , a la parròquia de Sant Rafel, on fa pocs anys es pogué excavar un forn que produïa àmfores PE-18. Formentera, per la seua part, és un cas diferent en el decurs de l’època púnica antiga i mitjana, quan ni tan sols està demostrada una colonització rural estable, cosa que fa impensable una producció de recipients industrials. Quan aquesta colonització, finalment, tengué lloc, la Pitiüsa menor degué sumar-se a aquesta indústria, i s’hi degueren fabricar àmfores, sens dubte en la línia morfològica de les ebusitanes. Quant a la destinació de les àmfores d’Eivissa, ha estat motiu de llargues discussions a causa de la manca de dades epigràfiques, que solen proporcionar, almenys en el món grec i romà, referències fonamentals i decisives per al coneixement del seu contengut. Alguns factors, com impregnacions interiors de reïna, tipologia d’alguns segells, factors de comercialitat de l’època, etc., fan pensar actualment que els tipus de la classe 1 (PE-10 i PE-12 a PE-18) podrien haver transportat normalment vi. Per altra part, les de la classe 2 copiaren sempre morfologies de recipients grecs i romans cèlebres com a envasos vinaris, i aleshores sembla més lògic atribuir aquest fenomen a un intent d’aprofitar la fama dels seus prototips per aconseguir avantatges de caire comercial. Malgrat tot, encara és massa prest per donar com a certes simples hipòtesis de treball, atès que no manquen ni problemes ni factors de contradicció. Quant a les àmfores ebusitanes d’època imperial, cal fer un esment especial a la RE-0101 a, de la segona meitat del s III i del s IV dC. Hi hagué, però, altres models de fabricació local fins a l’època bizantina, alguns d’ells inspirats en les formes cilíndriques nord-africanes. Independentment de la seua indústria pròpia, molt important en època púnica, les illes Pitiüses reberen quantitats importants d’àmfores foranes o estrangeres. El fenomen és del tot normal, tant a Ebusus com a quasi tots els centres, des d’un punt de vista econòmic i comercial, importants de la Mediterrània antiga, atesos factors com el gust per determinats productes forans, qüestions de preu i mercat, insuficiències en l’autoabastament, etc., que en el decurs de tota la història i encara avui tenen, mutatis mutandis, plena vigència. En algunes ocasions, les restes trobades a la mar responen al simple pas per les aigües illenques de vaixells que no tocaven el port d’Eivissa; en altres casos podien fer-hi escala i deixar una part de la càr-rega (i/o enriquir-la amb materials de la pròpia illa); finalment, degueren existir nòlits comercials amb destinació principal en aquest punt. Per això, coexistint amb les àmfores ebusitanes, n’arribaren altres de fabricació ibèrica, grega, etrusca, italo-romana i, en general, produïdes a diferents províncies de l’imperi romà en èpoques altimperial i baix-imperial, de la mateixa manera que en continuaren arribant en èpoques vandàlica i bizantina. Aquest material d’origen extrainsular és actualment en procés d’estudi, però en aquest cas es tracta -no sempre, però sí sovent- de tipus coneguts gràcies a estudis realitzats a altres indrets de la Mediterrània. Les àmfores fenício-púniques, fabricades al Pròxim Orient ja abans del començament del 1r mil·lenni aC, i esteses arreu de la Mediterrània des del segle VIII fins al I aC, han estat motiu de nombrosos estudis recents, després de les classificacions de P. Cintas, a Céramique Punique (1950), o la ja esmentada de J. M. Mañá i àdhuc d’un treball de conjunt recent -J. Ramon: Las ánforas fenicio-púnicas del Mediterráneo Central y Occidental (1995)-, un intent d’uniformar criteris i posicions sectorials massa distanciades. De manera semblant al que ha succeït fins ara amb les àmfores semites, a causa precisament de la similitud espàcio-temporal dels processos colonials grec i fenício-púnic, les àmfores gregues han sofert processos d’estudi excessivament isolats; cal no oblidar que també els tallers productors d’àmfores hel·lèniques es dispersaren en un radi molt ampli, des de l’Egeu i el mar Negre fins al golf de Lleó. No existeix, en realitat, un treball de conjunt prou satisfactori, sinó més aviat breus síntesis (V. Grace: Amphoras and the Ancient Wine Trade, 1979). Mentre que algunes produccions d’àmfores són ja força conegudes, com per exemple les massaliotes (p ex, Autors diversos: Les amphores de Marseille Grecque, 1990), les ròdies (p ex, V. Grace: The Eponyms Named on Rhodian Amphora Stamps, 1963), en certa manera les corínties (C. G. Koehler: Corinthian A and B Transport Amphoras, 1978), moltes altres no ho són en absolut, en especial, i quant al cas que en certa manera afecta les Pitiüses, el de les sicilianes i magnogregues dels segles V-IV aC. Pel que fa a les àmfores ibèriques -denominació que abasta recipients produïts per les comunitats costaneres del Llenguadoc francès fins al sud de la Península Ibèrica, excepció feta dels atribuïts als centres grecs o fenício-púnics, que també existiren en algunes zones d’aquesta àrea-, encara en manca un treball de conjunt prou satisfactori. Llevat d’alguns treballs d’àmbit regional, com ara el d’A. Ribera, Las ánforas preromanas valencianas (1982), la resta es redueix gairebé a l’edició de peces o conjunts de materials d’aquesta mena en un marc més aviat aïllat. Les àmfores etrusques són mitjanament ben conegudes des d’un punt de vista tipològic i cronològic, gràcies a treballs com els realitzats per M. Py (p ex, Les amphores étrusques de Gaule méridionale, 1985), pel que fa als materials importats a la Provença. Les àmfores romano-republicanes i imperials són, en conjunt, les millors conegudes, sobretot pel que fa als tipus d’àmplia expansió comercial, cosa que, de fet, també tendeix a succeir en recipients capdavanters d’altres cultures. Malgrat tot, són moltes les produccions locals de l’imperi romà pràcticament per estudiar. A part del transcendental, i talment pioner, estudi d’E. Dressel, Di un grande deposito d’anfore rinvenuto nel nuovo quartiere del Castro Pretorio (1879), i sobretot la cèlebre taula tipològica que aquest investigador publicà a la làmina II del Corpus Inscriptionum Latinorum, XV, 2, convé esmentar-ne alguns de clàssics, significativament molt posteriors, com el de N. Lamboglia, Sulla cronologia delle anfore romane di età reppublicana (II-I secolo a.C.) (1955), el de M. Almagro, Las necrópolis de Ampurias, II (1955), el de F. Benoit, Typologie et épigraphie amphoriques. Les marques de Sestius (1957), el de M. H. Callender, Roman Amphorae (1965), el de F. Zevi, Appunti sulle anfore romane. La tavola tipologica del Dressel (1966), el de M. Beltrán, Las ánforas romanas en España (1970), el de F. Zevi i A. Tchernia, Amphores de Byzacène au bas-empire (1969), el d’A. Tchernia, Les amphores vinaires de Tarraconaise et leur exportation au début de l’Empire (1971), el d’A. J. Parker, Lusitanian amphoras (1977), el de R. Pascual, Las ánforas de la Layetania (1977), el d’E. L. Will, Greco-italic Amphoras (1982) o el de S. Keay, Late Roman Amphorae in the Western Mediterranean. A typology and Study: the catalan evidence (1984), etc., que no han estat sinó algunes de les fites d’una amplíssima investigació que avui prossegueix en plena activitat, i que fa del tot impossible donar-ne ací una relació bibliogràfica de caràcter global, ja que és immensa i pot trobar-se en treballs especialitzats. Existeix, en definitiva, tanta consciència de l’interès arqueològic de les àmfores, que són ja nombroses les taules rodones, les trobades o els col·loquis de caràcter internacional que, des de fa anys, es vénen celebrant per al tractament monogràfic de tipus concrets d’aquesta mena de recipient, o de produccions determinades, o sobre el seu comerç, entre molts d’altres aspectes.
D’una manera sintètica, els principals tipus d’àmfores que arribaren a les Pitiüses (i especialment o exclusivament a Eivissa abans de l’època tardopúnica), procedents de l’exterior, son els següents: a) Produccions fenício-púniques. Àrea de la Mediterrània occidental i l’Atlàntic.- Durant el segle VII i els dos primers decennis del VI aC, presència abundant (especialment a l’assentament fenici de sa Caleta) de recipients de cos ovoïdal i esquena carenada dels models T-10.1.1.1. i T-10.1.2.1. En ple segle VI, pre-sència molt escassa de recipients com el T-10.2.2.1. Al final d’aques-ta centúria, començament d’una etapa molt important en el comerç d’àmfores fenício-púniques de l’àrea de l’estret de Gibraltar, que es prolongarà durant tot el segle V aC, materialitzada en recipients que transportaven salaons de peix com els T-11.2.1.2., T-11.2.1.3., T-11.2.1.4., etc. És molt important la càrrega de les despulles del naufragi Tagomago 1, a l’illot del mateix nom. A partir del segle IV aC, davallada molt significativa en el comerç procedent d’aquesta zona, reduït a la presència d’algunes àmfores esporàdiques T-12.1.1.1., T-8.2.1.1. i T-9.1.1.1., aquestes últimes el segle II aC. Sembla que totes elles envasaven el mateix producte. A partir de la darreria del segle II aC i durant tot el I aC, es produeix una nova renaixença del comerç de conserves derivades del peix procedents de l’esmentada àrea de l’Estret. Aques-ta es materialitza principalment en les àmfores T-7.4.3.3. Les restes del naufragi del cap Negret (costa NW d’Eivissa) en contenien una petita càrrega, juntament amb itàliques Dressel 1C. Àrea de la Mediterrània central.- En el segle VII aC, concretament a sa Caleta, presència molt esporàdica de recipients T-3.1.1.2. i més significativa d’altres T-2.1.1.2., ambdós de cossos ovoides. En el decurs de la segona meitat del segle VI i la primera del V aC, no han estat pràcticament identificats recipients industrials púnics de la Mediterrània central a les Pitiüses. A partir de l’últim terç del segle V aC es registra una arribada molt esporàdica d’envasos com el T-4.1.1.2., fabricat a Tunísia. El flux comercial augmenta considerablement des del segle IV aC, amb models ovoïdals com el T-2.2.1.2., o cilíndrics com els T-4.2.1.5., T-4.2.1.2. i T-4.2.1.8. Aquest comerç augmentarà considerablement al llarg de tot el segle III aC, molt especialment a la darreria de la centúria, amb l’esdeveniment de la Segona Guerra Púnica. Aleshores destaca quantitativament l’arribada d’àmfores, majoritàriament fabricades als tallers de Cartago i/o a d’altres de Tunísia, com les cilíndriques, amb coll o sense, T-7.2.1.1., T-5.2.3.1., T-5.2.3.2., T-6.1.2.1., o les ovoides T-3.2.1.2. Malgrat la derrota en el seu enfrontament amb Roma, Cartago continuà tenint durant tota la primera meitat del segle II aC un comerç actiu amb l’occident mediterrani, que també afectà plenament les illes Pitiüses, amb àmfores com les T-7.4.2.1. i T-7.4.3.1. Després de la destrucció de la capital púnica el 146 aC, alguns tallers centre-nord-africans, com els de la Bizacena, continuaran exportant, encara que normalment en vaixells itàlics, àmfores de tradició púnica com les T-7.5.1,1., T-7.6.1.1., etc. b) Produccions gregues.- Procedeix de la ciutat d’Eivissa un fragment d’àmfora envernissada de negre del tipus SOS o à la brosse, potser àtica, per al transport d’oli, segurament de la primera meitat del segle VI aC. De final d’aquesta centúria i de la primera meitat de la següent, ha estat trobat al litoral pitiús un parell d’àmfores, jònio-massaliota una d’elles, i massaliota la segona, ambdues presumptament envasadores de vi. A la darreria del segle V aC es documenten una sèrie de recipients com els A’ de C. G. Koheler, de producció coríntia, així com altres de greco-orientals i d’italo-grecs arcaics. La presència, sempre en baixes quantitats, de recipients grecs, es prolonga al llarg del segle IV aC. Tal volta tots ells foren transportats per navilis púnics centre-mediterranis. Avançat el segle III i en el segle II aC, es troben esporàdicament àmfores de producció ròdia, entre altres d’origen greco-oriental i, d’altra banda, algunes de greco-itàliques antigues, fabricades a Sicília o Magna Grècia, arribaren a les Pitiüses el segle III aC. c) Produccions ibèriques.- La seua presència fou molt important a les Pitiüses i, fins als segles III-II, únicament superada des d’un punt de vista quantitatiu, i no sempre, en els nivells arqueològics illencs, per les produccions ebusitanes. Aquesta presència a Eivissa d’àmfores, que devien envasar productes encara no determinats amb certitud, originàries de tallers de l’actual Catalunya i del llevant ibèric, és ja palesa el segle VI aC i el V assolí, segurament, percentatges molt elevats que es mantendrien, potser un poc més baixos el segle IV i part del III aC, i davallarien fins a desaparèixer el segle II aC. Es tracta de recipients ovoïdals allargats o biconvexos els segles VI-V, i de perfil predominantment cònic els segles posteriors, sempre sense coll diferenciat. d) Produccions etrusques.- A Eivissa, per ara, únicament es coneix un fragment d’àmfora etrusca en un nivell de l’últim quart del segle V aC. e) Produccions romano-republicanes.- La seua presència a Occident i a les illes és significativa a la darreria del segle III aC, i esdevendria massiva a la primera meitat del segle II aC, guanyada pels romans la Segona Guerra Púnica (202 aC). Es tracta d’àmfores per al transport de vi fabricades a diversos llocs com Sicília, Campània, etc., anomenades greco-itàliques de transició i tardanes. A la segona meitat del segle II i la major part del I aC, els mercants republicans continuaran un comerç d’enorme envergadura arreu de la Mediterrània de vins itàlics de gran renom (falernum, fundanum, caecubum, geminum, helveolum, etc.). Destaquen ara, per la seua quantitat entre les troballes del litoral i terra ferma de les Pitiüses, les famoses àmfores Dressel 1-Lamboglia A, B i C, produïdes a Etrúria, el Laci i Campània, o les Dressel 2/4, així com altres, com les Lamboglia 2 d’Apúlia. f) Produccions romanes altimperials.- A partir de les últimes dècades del segle I anterior a l’era cristiana, moltes de les províncies mediterrànies de l’imperi romà substitueixen Itàlia en la producció i en el comerç de productes envasats en àmfores: La Bètica.- La tradició fenício-púnica a la costa andalusa d’indústria de conserves derivades del peix i la seua exportació continuà plenament durant l’alt imperi. Els envasos que transportaren aquests salaons des de la darreria del segle I aC fins a bona part de la primera centúria de l’època imperial foren sobretot els següents: Dressel 7 i 8, Longarina III, Dressel 9, Dressel 10, Dressel 12. Avançat aquest segle i en el II dC dominen envasos morfològicament derivats dels anteriors, com els Beltrán IIA i B (= Pelichet 46). Altres àmfores, com les Haltern 70, són també d’aquesta àrea geogràfica, i envasaren vi a la segona meitat del segle I aC i part de la centúria posterior. Per altra banda, a la vall del Guadalquivir, hi hagué una importantíssima producció d’oli que fou objecte d’una exportació massiva a gran part de la Mediterrània, especialment a Roma. L’envàs per excel·lència d’aquest comerç fou el Dressel 20, recipient característic molt pesat a causa de les seues parets molt gruixudes i el cos de perfil esfèric, sovent amb una exuberant i decisiva riquesa d’informació epigràfica en algunes troballes submarines registrades a punts de la costa francesa i, sobretot, al Monte Testaccio de Roma. Són àmfores que, igual que les de salaons, arribaren amb una certa abundància a les illes Pitiüses, encara que en percentatges absoluts presumiblement per davall de les itàliques de la centúria anterior. La Lusitània.- De la mateixa manera que la contígua costa andalusa, la zona costanera de l’actual Portugal conegué una activitat important de salaó de peix, que també fou envasat i comercialitzat en àmfores. Destaca la Dressel 14, que, precisament, constituïa l’essencial de la càrrega del vaixell enfonsat as Grum de Sal (sa Conillera), datat el segle II de l’era cristiana. La Tarraconense.- Existiren a molts de punts d’aquesta zona, com la Laie-tània, i en general la costa catalana i del llevant ibèric, o fins i tot a la costa francesa mediterrània, produccions importants de vi que foren envasades i comercialitzades a molts d’indrets de la Mediterrània, i de l’Europa continental i atlàntica, etc., i que tenen un pes considerable entre el material amfòric d’importació documentat a les Pitiüses des de les últimes dècades del segle I aC i fins a gran part del segle I dC. A més de recipients de menor transcendència, són fonamentals el Pascual 1 i els Dressel 2/4 (versions catalanes i de l’est de la península Ibèrica del tipus itàlic). El nord d’Àfrica central.- Arribaren a les illes alguns tipus produïts a la Tripolitània (actual Líbia occidental), les Tripolitanes I, el segle I dC i el segle II, i al començament del III ja són més abundoses les àmfores de la zona de Bizacena, com les Ostia XXIII, Africana I, etc. g) Les produccions baix-imperials.- Es registren alguns canvis quantitatius, sobretot la davallada de les exportacions de la Tarraconense i l’augment de les produccions i exportacions centre-nord-africanes. La Bètica.- La Dressel 20, amb colls menys diferenciats i cossos de perfils més piriformes, continua sent fabricada i exportada de manera abundant. És coetània de l’anterior i destinada al mateix tipus de producte la Dressel 23. La Lusitània.- Continua la tradició del comerç de salaons de peix en envasos com els cilíndrics Almagro 50, els piriformes Almagro 51 c i els Beltrán 72, derivats aquests últims dels II B del mateix autor. El nord d’Àfrica central.- Comença una època àlgida en la producció i en el comerç en àmfores de cossos cilíndrics molt allargats (tradició d’època púnica) i colls curts, de mesures mitjanes o francament grans. Aquestes, segons ha estat demostrat els últims anys en l’estudi de nombroses càrregues de vaixells naufragats, envasaven principalment salaons de peix. Són tipus freqüents als horitzons arqueològics de les Pitiüses des de poc abans de la meitat del segle III fins a gran part del segle IV. Els principals models són denominats, en el món científic, Africana II, A, B, C, D. A part de moltes altres varietats de perfils emparentats, menys conegudes, anomenades àmfores cilíndriques de dimensions mitjanes. Tipus similars, llevat de variants morfològiques de detall, continuaren fabricant-se i exportant-se fins a l’acaball del baix imperi, és a dir fins a la meitat del segle V dC. g) Les produccions d’època vandàlica i bizantina.- El nord d’Àfrica central continuà en la mateixa tradició amfòrica que en el decurs del baix imperi, i no se n’interrompé el comerç malgrat el domini del territori i de Cartago per part dels vàndals. Ara destaquen tipus, també de cos cilíndric allargat, derivats dels característics dels segles anteriors, com el Keay LXII, que arribaren igualment a les Pitiüses. En època bizantina (segles VI-VII), el panorama és similar, si bé a més de les nord-africanes es troben molt més esporàdicament en aquestes illes algunes àmfores fabricades a l’extrem oriental de la Mediterrània, com és el cas de les Late Roman Amphora 1 de J. A. Riley. [JoRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments